INTRODUCCIÓ

Provinents de deu països europeus i amb la presència de les germanes i germans de països de l’Amèrica Llatina i dels Estats Units, ens hem reunit en un Fòrum de catòliques i catòlics europeus (FEC), a Santa Severa, a prop de Roma del 7 al 10 d’octubre de 1999, per bescanviar opinions i propostes sobre l’actual situació de la nostra església catòlica, que es troba davant de nous reptes en la seva missió d’evangelització, i per oferir la nostra contribució al Sínode dels bisbes europeus que s’està desenvolupant al Vaticà, de l’1 al 23 d’octubre.

Esperem que la nostra veu, agermanada a les altres veus que es deixen sentir en tota l’Església, sigui escoltada amb atenció. Es per això que preguem l’Esperit Sant que ens doni, com també a tota l’Ersglésia, el coratge de parlar amb llibertat i de fer front als complexos i ineludibles problemes de ha d’afrontar aquell que vulgui anunciar l’Evangeli en l’Europa d’avui.

Totes les reformes que demanem tenen una sola finalitat: ajudar la nostra Església i totes les Esglésies a convertir-se cada dia a la Paraula de Déu, perque estiguin en disposició de donar la vida per promoure la justícia, la pau i la integritat de la creació.

1. Anticipant quelcom de nou

1.1 “La crida al renovellament se sent cada cop més fort, pels carrers d’Europa”: aquesta afirmació del cardenal Miloslav Vlk, arquebisbe de Praga, ens interpel·la contínuament. Se sent bufar el vent del canvi a les catedrals, a les fàbriques, a les escoles i als palaus. Ens porta la crida a la unitat i la pau, a la llibertat i a l’autonomia, a la responsabilitat, a la solidaritat i a la tolerància.

1.2 Des de l’alba de la seva història, el continent europeu es caracteritza per la violència dels seus marcats contrastos, per l’alternança de sagnants atrocitats i de moviments d’alliberament els protagonistes dels quals han sigut tan cristians i cristianes com no cristians. Avui, com aleshores, Europa es caracteritza per la seva gran diversitat intel·lectual i espiritual; els cristians compromesos estan esdevenint una minoria.

1.3 Alguns responsables de l’Església responen a aquest repte queixant-se del “món dolent” i pretenint tenir el dret exclusiu a la veritat doctrinal, pretesa no pas real. En temps de canvis espectaculars l’Església institucional es veu com una fortalesa, una fortalesa que malgrat tot no és, i no pot ésser i que no pot ésser. Nosaltres també, com a membres de l’església catòlica, tenim necessitat d’una nova evangelització.

1.4 Com a membres de l’Església Catòlica, hem de demostrar fermament la nostra disponibilitat per acceptar la diversitat espiritual d’Europa com una oportunitat per formular de manera creïble el nostre do de la fe. Acceptem els reptes de la ciència moderna. Crist ens ha ensenyat el camí de la salvació, però els cristians no són els únics que el segueixen. Promoure la unitat i la pau vol dir respectar l’altre i reconciliar la diversitat treballant junts en la construcció d’una civilització que no anul·li els conflictes sino que canalitzi la seva força de manera no violenta, vers una cultura del diàleg.

El Jubileu de l’any 2000, convocat pel Papa sense tenir present la sensibilitat de les altres Esglésies cristianes, no hauria d’èsser una celebració triomfalista, sino una font de reflexió i d’arrepentiment humil pels pecats històrics de l’Església, en el passat i en aquest segle.

2. Ajudar a establir la pau mitjançant la justícia

2.1 Des que són a Europa, els cristians massa sovint han recorregut a la força. Una i altre vegada caps militars o senzills soldats han combatut, sovint justificant llurs campanyes de conversió o de conquesta amb una anomenada “missió” consagrada pel “Senyor de la història”. Conquestes de conversió o de colonització, creuades i “guerres santes” han sembrat la devastació de les ànimes i dels pobles conquerits. “En nom de la veritat” milers d’homes i dones han mort a les cambres de tortura o a la foguera. La Declaració dels drets humans del 1789, tot i representar un joiós alliberament, al començament va fracassar.

2.2 Continuant en aquesta mateixa Europa en la que sovint l’església i l’estat s’han aliat en la recerca del poder, alguns intents teològics per procurar “domesticar” la guerra s’han anat guanyant terreny. A l’Atenes antiga, s’aplicà amb èxit el primer intent de resoldre un conflicte social per mitjà del dret. Pensadors polítics catòlics del segle XVI, teòlegs calvinistes i mestres inconformistes de la llei natural, han preparat el terreny cultural i espiritual en el que han pogut crèixer la democràcia i el dret internacional.

2.3 Com a membres de l’Església Catòlica, juntament amb tots els éssers humans de bona voluntat, hem de contribuir a l’establiment d’un ordre social i econòmic just, que faci d’Europa un continent que promogui una cultura de pau. També caldria que fos reconsiderat el dret d’intervenció internacional. La justícia i la pau haurien d’esdevenir encomanadisses. Sobretot, hauriem de prendre consciència de la divisió radical de la humanitat entre el nord ric i el deprimit sud i treballar de manera eficaç per la superació d’aquesta dramàtica diferència. Tot i que l’església catòlica no és directament responsable del deute extern dels països del sud del món, l’organització economicista del Jubileu 2000 (indulgències i pelegrinatges) condueix a la col·laboració amb els mecanismes econòmics que són la causa del deute.

3. Promoure els drets humans

3.1 La visió judeo-cristiana del món està fonamentada des de sempre en la convicció que tota persona és feta a imatge de Déu (Gèn. 1,27) i que té la mateixa dignitat que qualsevol altre ésser humà. Profundament avergonyits hem de reconèixer que han calgut segles per començar a reconèixer realment les consecuències d’aquesta veritat. Hi ha hagut catòlics que han perseguit amb el foc i l’espasa, homes i dones d’altres confessions axí com també d’altres de la seva pròpia fe.

3.2 Els conqueridors europeus han subjugat altres continents robant les terres a les poblacions autòctones i privant-los de llur dignitat. En el moment de la proclamació dels drets humans formulada al segle XVIII, alguns alts dignataris de la Jerarquia catòlica s’han destacat per la seva oposició. Durant massa temps molts d’ells han combatut obstinadament la idea de la igualtat de drets de tots els éssers humans. Avui, l’església catòlica, hauria d’estar a l’avanguarda de la lluita a favor dels drets humans a tots els nivells de la societat. Per tant també en la nostra pròpia comunitat eclesial!

3.3 Entre els drets humans més importants hi ha el reconeixement de la igualtat de les dones en la societat i en l’església. Pels batejats en el nom de Jesús “ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona” (Gàl. 3,28). Cap passatge de la sagrada escriptura declara les dones batejades indignes dels ministeris ordenats de l’Església. No hauria d’haver-hi cap posicició en aquest sentit en la doctrina de l’Església. Les estructures de l’Església han de permetre, per tant, la plena participació d’homes i dones. La causa de les dones és la causa de la  humanitat.

3.4 A l’actual Codi de Dret Canònic encara hi ha normes que están en clara contradicció amb els drets humans. Les dones, com membres del laicat, se senten doblement discriminades (Canon 230). No existeix la divisió de poders: els bisbes ostenten simultàniament el poder legislatiu, executiu i judicial (Canon 391). Hi ha previstes penes pels pares que permeten el baptisme o l’educació de llurs fills com no catòlics i per les persones que rebutgen l’obediència cega al seu bisbe o al papa (Canon 1366). La continència sexual, presentada com “un carisma especial de Déu”, ha esdevengut una obligació “permanent” per a tot el clergat ordenat en el ritus llatí.
   
3.5 Pensem que ja és hora d’oposar-nos a l’inacceptable refús de la Santa Seu a subscriure la Convenció Europea dels Drets Humans. Cal que demostri el seu ple i inequívoc recolzament a la igualtat de drets de les dones dins l’Església –no només de paraula, sinó amb fets.

Ens sentim també obligats a treballar per l’abolició de la pena de mort en tots els països del món. 

Aquells que cerquen nous camins, dins l’església catòlica, per la difusió de l’evangeli i pel diàleg amb les altres religions i amb el món, i que demanen un profund renovellament de l’Església Catòlica, no haurien d’ésser represaliats o marginats. Demanem que, en l’esperit del Concili Vaticà II, s’obri un període de diàleg creatiu sense exclusions i excomunions.

L’any 2000 és l’ocasió per encetar canvis agosarats en les estructures eclesiàstiques i en algunes decisions papals que han provocat tant de sofriment a molts cristians i cristianes (p.e.: no permetre la participació dels fidels de la diòcesi en l’elecció de llur bisbe; el no a alguns mitjans de regulació dels naixaments; la no admissió a l’eucaristia dels divorciats tornats a casar; l’obligació del celibat pels preveres; el no al retorn al ministeri dels sacerdots casats que ho desitgin; el no a la plena igualtat de les dones i els homes en els ministeris ordenats; el rebuig dels drets dels homosexuals; la prohibició de la “intercomunió” –eucaristia interconfessional– amb germans i germanes de les diferents esglésies cristianes).

4. Protegir la creació

4.1 Havent creat el món, Déu “veié que tot el que havia fet era molt bo.” (Gèn. 1,31). Avui molts catòlics, preveres i laics, miren el món com si fos el regne del maligne. Sense una sincera i joiosa afirmació del significat de la creació i de la història, ningú voldrà creure que volem fer el món ecològicament més equilibrat. Precisament aquesta és, encara, la nostra missió com a cristians. 

4.2 Hem interpretat malament l’ordre de “conrear i guardar” el jardí de l’Edèn (Gèn. 2,15), com una autorització divina per explotar-lo sense preocupar-nos de res més. Una altra vegada veiem l’Europa dels contrastos: és en el nostre continent que s’ha desenvolupat l’estat constitucional modern, fonament polític i econòmic per una relativa  prosperitat de tots els grups i classes socials. També és en aquest continent que es destrueixen, sobre tot durant els darrers decennis, amb incansable avidesa, les condicions mateixes de la nostra supervivència, deixant la porta oberta als excesos d’un desenvolupament econòmic desenfrenat que deixa molta gent sense treball i sense esperança. S’ha de posar fi a aquests dos models destructius.
  
4.3 Com a membres de l’Església Catòlica, tenim la responsabilitat d’ensenyar i de predicar la bondat de la creació de Déu i reparar els danys causats al medi ambient.

5. Compartir el poder

5.1 No es pot fer res sense la política. I no es té política sense recórrer al poder. Els cristians i les cristianes han d’esdevenir exemples, per la seva forma d’exercir el poder, respectant la dignitat de tothom. El principi del repartiment del poder (subsidiarietat), par altra banda defensat per l’ensenyament social de l’Església i que actualment s’ha convertit en una part esencial de la legislació de la Unió Europea, respon a aquesta exigència. El 1946, en una assemblea de cardenals el papa Pius XII afirmava que calia aplicar aquest principi també “en la vida de l’Església.”

5.2 La separació de poders en l’església catòlica, donant més protagonisme a les esglésies locals, reforçaria les parròquies i les diòcesis i, consequentment, l’Església en el seu conjunt. Permetria l’experimentació (ordenació de les dones, l’administració d’una parròquia pels laics, “viri probati” –homes casats ordenats preveres) abans d’estendre les reformes a la totalitat de l’església catòlica.  Encoratjaria formes de litúrgia creatives, estètiques i profètiques que arribin al cor dels fidels. El nomenament d’un bisbe en contra de la voluntat dels fidels de la diòcesi o la humiliació d’una conferència episcopal nacional per part del Vaticà (com el recent cas de l’episcopat alemany en relació als centres d’acollida i acompanyament de les dones que volen abortar), constitueixen greus violacions del principi de subsidiarietat.

5.3 En el transcurs de la història, l’Església ha organitzat progressivament les seves estructures. L’Església, en el seu peregrinar, ha adoptat els hàbits profans de les diferents èpoques. Al llarg dels segles s’ha revestit amb els senyals externs del poder temporal: roba de cerimònia, títols, documents. Molts d’aquests signes ja s’han abandonat, però la jerarquia encara es complau en ells, tot i que sap com Jesús posa en guàrdia contra els grans i poderosos d’aquest món: “Però entre vosaltres no ha de ser pas així” (Mc. 10,43).

5.4 Demanem la instauració d’un Consell representatiu que estableixi un estatut pel govern de l’Església. Aquest estatut hauria de tenir en compte:
­ la participació de totes aquelles persones relacionades amb la presa de decisions, especialment pel que fa al nomenament de bisbes i la formulació de la fe comuna del Poble de Déu (sensus fidelium);
­ la separació de poders i responsabilitats;
­ un procés just;
­ la subsidiarietat en tots els camps i a tots els nivells.
En qualsevol cas, cal que es garanteixi la llibertat de consciència.

S’hauria de transformar radicalment el sínode dels bisbes, per esdevenir una estructura permanent i regular, amb poder deliberatiu, pel govern de tota l’església catòlica. El sínode hauria d’estar obert a la plena participació i ésser representatiu de tot el Poble de Déu.

6. Reforçar la comunió entre les Esglésies

6.1 En el document final de la segona Assemblea ecumènica europea de Graz (Àustria, juny 1997) es diu, “hem donat al món l’espectacle indigne d’un cristianisme dividit”. Veiem però signes d’esperança: la firma de la “Declaració comú de catòlics i luterans sobre la doctrina de la justificació”, els progressos assolits en el curs de les converses entre teòlegs catòlics i anglicans i la represa del diàleg amb bisbes i Patriarques ortodoxos.

6.2 Cal que no oblidem, n’obstant, els signes d’un gran estancament en l’ecumenisme. Les dificultats d’aquests intents de conciliació son encara més deplorables perquè s’haurien pogut evitar, si l’església catòlica hagués examinat amb més aternció les propostes de reforma fetes, en el transcurs dels segles, per persones que ella ha condemnat i eliminat com “apòstates” i “heretges”. Aquesta lliçó de la història obliga l’església catòlica a prendre noves iniciatives en el camp ecumènic. Mentre la Bíblia adverteix contra l’ansietat en 57 passatges, la preocupació ansiosa de la “puresa de la doctrina” manifesta en el millor dels casos desconfiança, i en el pitjor, l’arrogància del poder i el privilegi.

6.3 La gran majoria de cristians i cristianes d’Europa tenen en comú el desig ardent de compartir l’àpat comú de l’Eucaristia. Si el Vaticà insisteix en voler aclarir millor el problema dels ministeris ordenats, com a requisit previ a la intercomunió, ens tocarà a nosaltres com membres de l’església catòlica de prendre noves iniciatives amb valentia i obertes al futur. El papa Joan Pau II en la seva encíclica Ut unum sint (1995), convida a un “diàleg pacient i fraternal” sobre l’exercici del ministeri petrí. Cal que no s’oblidi aquesta invitació.

6.4 L’església de Cristo en el seu conjunt té el deure de donar senyals simbòlics d’encoratjament. Un d’aquests senyals podria ésser fixar una data comú per la celebració de la Pasqua entre catòlics, protestants i ortodoxos.

6.5 L’Església Catòlica hauria de continuar el diàleg ecumènic. Les discusions teològiques no han d’impedir la intercomunió. Voldriem demanar al conjunt de la comunitat cristiana el reconeixement del ministeris i sagraments de cada Església, per tal de poder manifestar al món, la unitat en la diversitat.

Hem de continuar prenent la iniciativa de compartir celebracions eucarístiques, per preparar el gest simbòlic que esperem: veure el bisbe de Roma participant en la celebració de l’eucaristia juntament amb les altres esglésies cristianes.

L’església catòlica romana –en unió amb les altres esglésies cristianes– hauria d’aprofitar la oportunitat que ofereix del nou mil·leni per endegar el procés vers la celebració d’un Concili de les Esglésies realment universal, que permetés la reconciliació de tots els deixebles de Jesús. 

L’església catòlica romana hauria d’acceptar d’ésser co-sponsor del Fòrum de les Esglésies i Organitzacions Crisitianes del 2001, proposat per la VIII Assemblea del Consell Ecumènic de les Esglésies, celebrat a Harare (Zimbabwe), el desembre del 1998.

7. Amistat amb hebreus i musulmans

7.1 Com cristians europeus hem d’expiar els centenars d’anys de culpa envers els germans i germanes hebreus; una història vergonyosa que va acabar amb l’apocalipsi de la Shoah. Si no reeixim a obtenir una altra vegada la confiança dels hebreus que han fet una aportació tan  important a la cultura europea durant molts segles, la saba de la nostra vida de fe romandrà contaminada des d’els seus mateixos orígens.

7.2 L’arrel comú d’Abraham ens uneix també als seguidors de l’islam que ha compartit igualment la cultura medieval d’Europa i que avui ha esdevingut part integran de la població de molts països europeus. El diàleg amb els nostres germans i germanes musulmans és una altra obligació pels cristians, tot i que siguin diferents els nostres punts de partença i que siguin inevitables els possibles contratemps. Tenir la fe d’Abraham significa que, confiant en la promesa de Déu, fem junts un viatge, encara que no en sapiguem  el camí.

7.3 Com a membres de l’Església Catòlica, pensem que, a més a més de la reconciliació dels cristians catòlics, protestants i ortodoxos, Europa té necessitat del diàleg inter-religiós amb les altres tradicions de fe i amb les ideologies importants. El diàleg de les tres religions abrahamiques –judaïsme, cristianisme i islam– demana una atenció i sensibilitat especial i gestos concrets.

L’Església Catòlica, hauria de recolzar un projecte d’ètica mundial.

8. Parlar de Déu amb joia

8.1 Segons les sagrades escriptures, Déu és amic dels éssers humans, sabi i pacient, generós i just. Ens adonem, però, que tot el que poguem dir de Déu són imatges i balbuceigs incomplets en un llenguatge limitat per la condició humana. No podem empresonar ni Déu ni “la veritat” en la xarxa de les nostres definicions. “Correspon a la fe cristiana  conquerir gradualment tot l’abast [de la revelació] en el curs dels segles” (Catecisme de l’Església catòlica, 66).

8.2 La imatge dels deixebles d’Emmaús, que no reconegueren Jesús, centra l’Instrumentum laboris del Sínode per Europa. És decisiu per nosaltres tenir sempre present que és Jesucrist qui obre contínuament els nostres ulls i que tots nosaltres, compresos els alts dignataris de l’Església, som persones en recerca i no posseïdors de la veritat.

8.3 Demanem als bisbes participants al Sínode per Europa, que facin visible  al món una església que practica allò que predica, que promoguin la pau i la unitat en la diversitat, compartint realment les joies i les angoixes de les persones, ajudant amb sensibilitat les dones i homes a desenvolupar una més profunda comprensió del significat de la vida.

Com a membres de l’Església Catòlica, hauriem d’anunciar la Bona Nova en un llenguatge entenedor i que arribi al cor de les persones. 

L’Església és l’assemblea del Poble de Déu.

La nostra tasca comuna és donar testimoni de l’amor de Déu.